Aquesta frase aparentment senzilla amaga una gran profunditat. Voltaire, al final de la seva obra Càndid, ens convida a deixar de perdre’ns en especulacions filosòfiques interminables i a ocupar-nos del que realment depèn de nosaltres. El “jardí” és una metàfora poderosa de la nostra vida interior, del nostre entorn immediat, de les relacions i accions quotidianes.
Cultivar-lo implica responsabilitat, constància i cura. No podem controlar el món ni evitar totes les desgràcies, però sí podem decidir com vivim, què alimentem dins nostre i com actuem amb els altres. És una crida a la lucidesa i a l’acció útil, concreta, silenciosa i transformadora.
En un món ple de soroll, cultivar el jardí pot voler dir meditar, cuinar amb amor, cuidar una amistat, escriure un pensament honest, o simplement observar el que ens envolta amb gratitud. És una invitació a tornar a casa, a l’essencial.
Aquesta idea connecta de manera molt clara amb la dicotomia de control estoica, un concepte clau del pensament d’Epictet, Sèneca i Marc Aureli. Aquesta ens convida a distingir entre:
- El que depèn de nosaltres: les nostres accions, pensaments, actituds, valors...
- El que no depèn de nosaltres: l’opinió dels altres, els esdeveniments externs, la sort, la salut, la mort...
És una actitud profundament realista i alhora poderosa. Ens retorna el poder personal, però sense arrogància. És humil i activa a la vegada.
💡Podríem dir que "cultivar el nostre jardí" és la forma poètica i pràctica d’aplicar la dicotomia de control.
