Quan mirem enrere, podem donar sentit a les nostres experiències: les peces encaixen, els errors i encerts prenen significat, i fins i tot els moments difícils es revelen com a passos necessaris del nostre camí. El passat és el lloc on aprenem, on interpretem, on construïm la narrativa de qui som.
Però la vida no ens permet viure en aquell terreny segur de la comprensió retrospectiva. Ens obliga a avançar cap a un futur desconegut, prenent decisions sense saber-ne del cert les conseqüències, confiant més en la intuïció, en l’experiència acumulada i, de vegades, en una mica de fe.
És una invitació a acceptar que la claredat sempre arriba tard, i que el present s’ha de viure amb valentia tot i la incertesa. Potser, en el fons, és això el que ens manté vius i creatius: caminar sense tenir el mapa complet, però sabent que, quan mirem enrere, tot tindrà més sentit del que ara podem veure.
