Quan patim abans d’hora —per por del que podria passar, per preocupacions constants o per imaginar escenaris negatius— estem duplicant el sofriment: primer en el terreny de la imaginació, després, si arriba, en la realitat. D’aquesta manera, gastem energia i serenitat en un dolor que potser mai no s’esdevingui.
A més, aquesta anticipació ens impedeix viure el present amb calma. Ens converteix en presoners d’un futur que encara no existeix. Els estoics, com Sèneca, ens convidaven a acceptar el que vingui quan arribi, i no abans.
En resum, l’ensenyament és clar: no té sentit carregar-se amb un dolor innecessari. Si arriba, ja el suportarem; però si no arriba, haurem sofert debades.
