Els estoics, com Sèneca, Epictet o Marc Aureli, ensenyalaven que no controlem els esdeveniments externs, però sí com hi respondem. Davant l’adversitat, proposaven cultivar la fortalesa interior i la virtut. En aquest sentit, les dificultats no són enemigues, sinó oportunitats per créixer.
Nietzsche reformula aquesta idea des d'una òptica més existencial: el sofriment pot tenir un valor formatiu. Quan no ens destrueix, pot fer emergir una versió més forta, més conscient i més decidida de nosaltres mateixos.
Però cal matisar: no tot patiment ens enforteix automàticament. Depèn de com el vivim, si l'integrem i n'aprenem. El risc és quedar-se trencat per dins, si no tenim eines per digerir-lo. Per això, aquesta frase pot ser poderosa però també perillosa si es pren com a dogma.
