Envellir és com escalar una muntanya: mentre puges les forces minven, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena.

Aquesta metàfora d'Ingmar Bergman és profunda i encertada. Relacionar l’envelliment amb l’escalada d’una muntanya ens convida a veure el pas del temps no com una pèrdua, sinó com una transformació. És cert que, com diu, les forces minven—el cos ja no respon amb la mateixa agilitat, l’energia física disminueix—però això no és l’únic que passa.

Allò que es guanya és potser encara més valuós: la mirada més lliure, la vista més àmplia i serena. Des del cim de la vida, sovint veiem amb més perspectiva allò que abans ens preocupava o ens consumia. Els drames es fan més petits, les prioritats canvien, i apareix un nou tipus de saviesa: la que ve de l’experiència viscuda, del temps de reflexió, de saber què és essencial i què és accessori.

Aquesta imatge també convida a acceptar el pas dels anys amb dignitat i agraïment. No es tracta de negar la pèrdua, sinó de valorar la nova qualitat de mirada que només l’edat pot aportar. En lloc de resistir-nos a envellir, podríem aprendre a gaudir del paisatge que només es veu des del cim.