D’una banda, ens parla de l’harmonia de la natura, de com fins i tot allò que sembla aleatori —com la caiguda dels flocs de neu— pot tenir una mena d’ordre invisible, una precisió misteriosa. És una manera subtil de suggerir que tot té un lloc i un sentit, encara que sovint escapi a la nostra comprensió.
D’altra banda, pot llegir-se també en clau simbòlica o espiritual: cada floc, únic i efímer, representa un ésser, un acte, una paraula, que cau exactament on ha de caure. Aquesta visió transmet una confiança serena en l’ordre del món, una acceptació de la realitat tal com és, com si tot formés part d’un gran teixit invisible que es va construint delicadament, floc a floc.
És una frase senzilla, però d’una profunditat immensa.
