Si la veiem com una escola, la Terra ens ofereix tot un ventall d’assignatures: algunes agradables, altres que faríem el possible per evitar. Però totes —sí, totes— ens ajuden a madurar l’ànima, a créixer en consciència i, segons la tradició cristiana, a preparar-nos per a una vida més enllà d’aquesta.
Sant Agustí, que no era precisament un ingenu, sinó un pensador profund i lúcid, entenia l’existència com una recerca interior: de la veritat, de Déu, i del sentit últim de la vida.
Des d’aquesta mirada, els entrebancs, les pèrdues, les alegries i les trobades no són casualitats, sinó lliçons. No estem aquí per acumular medalles ni likes, sinó per conèixer-nos millor, estimar amb més profunditat i entendre aquest misteri que som cadascun de nosaltres.
I com que som en una escola, els altres no són enemics ni competidors, sinó companys de classe. Cadascú amb les seves matèries pendents, els seus exàmens vitals i els seus mestres particulars. (Alguns mestres venen disfressats de persones difícils, sí. Però són els que més ens ensenyen.)
Aquesta manera d’entendre la vida ens pot portar a viure amb més consciència, més compassió i —quan ens en recordem— una mica més d’humilitat. Ens ajuda a buscar sentit darrere del sofriment i a acceptar que l’ànima no busca comoditat, sinó evolució.
👉 El cervell vol sofà; l’ànima vol créixer. I aquí estem, entre classes, intents i errors… intentant aprovar l’assignatura de viure amb una mica més de saviesa.
