Per Sòcrates, el mal no és una elecció conscient del que és dolent, sinó una conseqüència de no conèixer el bé. Quan algú actua malament, ho fa perquè confon el que és beneficiós amb el que no ho és —i aquesta confusió és la ignorància (agonia). Això no vol dir que les persones siguin innocents de tota responsabilitat, sinó que la seva acció errònia és fruit d’una manca de claredat, comprensió o perspectiva.
Epictet, des de l’estoïcisme, reprèn aquesta idea: ningú fa mal intencionadament, sinó per desconeixement de la veritable naturalesa de les coses. En aquest marc, la virtut és fruit del coneixement, i el vici, de la seva absència. Arendt, quan parla de la «banalitat del mal» a propòsit d’Eichmann, dona una volta inquietant al concepte: el mal pot sorgir no tant de la malícia activa, sinó d’una absència de pensament crític, d’una mena d’automatisme mental que impedeix veure la magnitud de les pròpies accions.
Aquí entra la distinció que assenyales entre ignorància (agonia) i estupidesa (amathia):
- Ignorància: manca de coneixement factual o experiència. Es pot corregir amb aprenentatge.
- Estupidesa: incapacitat o resistència a aprendre, sovint per orgull, prejudici o mandra mental.
En síntesi, la frase apunta a un nucli optimista: el mal no és innat, sinó corregible amb coneixement. Però també ens adverteix: no tota ignorància és innocent, i la tancada de mires pot ser tan nociva com la malícia deliberada.
