La por d'envellir neix del reconeixement que un no està vivint el que desitja.

💬 Aquest pensament de Susan Sontag és tan incisiu com revelador. Quan diu que "La por d'envellir neix del reconeixement que un no està vivint el que desitja", apunta directament a una veritat incòmoda: el problema no és tant l’envelliment en si mateix, sinó la sensació de no haver viscut plenament, d’haver deixat passar la vida sense escoltar els propis anhels.

Aquesta por apareix quan sentim que el temps corre i que no hem fet allò que realment volíem fer —per por, per pressió social, per inèrcia o per desconeixement de nosaltres mateixos. Així, envellir es converteix en una amenaça perquè ens confronta amb la possibilitat que no puguem recuperar les oportunitats perdudes.

Però també hi ha una altra cara: aquest reconeixement pot ser una crida a l'autenticitat. Quan ens adonem d’aquest buit, tenim l’oportunitat de fer un gir, d’alinear-nos amb els nostres desitjos més profunds, sigui quina sigui l’edat. Potser la clau no és evitar envellir, sinó aprendre a viure de manera que, quan envellim, ho fem amb la serenor de qui ha viscut fidel a si mateix.

💡 Reflexió: Si l’envelliment ens fa por, potser no cal lluitar contra les arrugues, sinó escoltar què ens està demanant realment el cor.